dimarts, 26 de juny del 2007

Un tastet de Mediterrani


Rodes és una illa molt especial. És a l’extrem del Mediterrani, l’últim bastió grec abans de tocar la terra ferma de la península d’Anàtolia a Turquia. No és d’extranyar doncs que tants europeus de diferents països haguessin trepitjat Rodes a l’época de les croades per a defensar l’illa davant els infidels. Els catalans hi vam ser com els que més. No sé si dir-ho amb orgull o no ja que la finalitat de la creuada era molt bèstia, però bé, la història és així. No sempre es pot estar orgullós del passat del teu país. Fins i tot hi ha una part de muralla que es diu la muralla catalana, és la que dona al mar (just davant de la costa turca) i que els catalans havien de defensar en cas d’atac. El més impressionant és la ciutat vella, situada dins la fortificació i gairebé intacte desde l’época medieval. És un batibull de botigues, restaurants, terrasses farcit de turistes que es passeguen amunt i avall pels seus carrers empedrats de petits palets de platja. És una sensació molt agradable perque no hi cotxes, i alhora hi ha una fervor de vida i animació increïble. El capvespre dura molt poc, a les vuit de la tarda el sol comenca a baixar en picat i a dos quarts de nou ja és de nit. Un contrast amb Suècia que ahir quan arribavem a quarts de dotze de la nit encara hi havia claror. La ciutat és un cúmul d’història, “un todo en uno”. Hi ha restes pre-hel.lèniques, hel.lèniques, romanes, bizantines i de l’época de dominació turca-otomana, medieval i contemporania. Ès pot estudiar la historia de la humanitat sense sortir de Rodes, jo diria sense sortir de la ciutat antiga de Rodes. Un paradís pels qui ens agraden les pedrotes com a mi.La ciutat nova és una ciutat moderna amb negocis, bancs, botigues de luxe i restaurants. Molta vida turística, hotels i xiringuitos de platja on venen de tot.
Aquesta foto és de la part de la muralla catalana que dona al mar. Al fons Turquia.